“Saps que t'estimo, sé que m'estimes, per això aquest és el meu mal humor, les meves paraules crispans, els centenars de problemes del meu dia, el meu cansament, la meva mala cara, el meu que poc importa això que m'expliques que ni em prenc la molèstia de mirar-te…

Però espera, que ara que estem amb altra gent, tota aquesta gent a la qual no estimo tant, tota aquesta gent que no m'estima. Per ells he de somriure, a ells els hi dedicaré la millor versió de mi, la que riu, la simpàtica, la que no aixeca la veu, la que escolta i riu les gràcies.”

coaching pareja y familiar

Ens esforcem per caure bé, volem que la gent tingui una bona visió de nosaltres, ser agradables, somriure i fer bromes, tots entenem (almenys la majoria) que no és normal parlar malament al teu entorn de feina, pares de l'escola, al gimnàs o fent la compra…

Però després quan estem al davant de les persones que estimem, aquelles a les que ens hauria de preocupar més que estiguin bé i facilitar les coses. És precisament en aquestes persones a qui buidem tota la merda que portem a dins.

És tan fina la línia entre explicar i compartir els problemes amb les persones que estimes i llençar la nostra merda a sobre d'ells la majoria de vegades la passem sense donar-nos conte.

Però no, el fet d'estimar i ser estimats no ens dóna dret a això, al revés.

Si el fet de tenir un mal dia no fa que parlis malament al caixer del supermercat, a l'entrenadora del teu fill, la professora… perquè si ho fas a la persona que estimes?

I si provem ser la millor versió de nosaltres mateixos davant les persones que ens estimen i estimem?

T’estimo, m’estimes; et regalo la meva merda.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

3 × 2 =