Una de les coses que ens ensenya la PNL és la importància dels missatges que gravem en el nostre cervell, i per tant, els missatges que ens graven en el nostre cervell quan som petits.

 

Tot el que fem, sentim, veiem i escoltem de petits decidirà en certa manera el nostre comportament i les nostres decisions quan siguem adults. Així dit, sembla molt obvi, no?

 

Llavors, com és que no tenim més cura de la manera com parlem als nostres fills?

 

Quan estudiava PNL em van explicar un exemple molt clar: "La taula ximple"

Quantes vegades hem vist com un nen ensopega amb una taula, cadira, porta o qualsevol objecte inanimat i alguna persona del seu voltant en comptes de recomanar al nen que vigili més es dirigeix a la taula, com si aquesta el pogués entendre, i li diu allò de "Taula ximple, que fas aquí al mig, no veus que has fet mal al meu nen?"

Si, potser en aquest moment el nen riu, i és una manera rapida que oblidi el mal i segueixi jugant. Però si analitzem el missatge que li hem deixat al nen podem pensar que entendrà en aquest moment que ell no és responsable de res. Són els altres qui estan allà al mig, just per on ell tenia que passar. Per tant, no te perquè vigilar, la ximple, és la taula, ja vigilarà més ella el pròxim cop.

 

Fins i tot em van explicar un cas d'un noi incapaç de prendre cap decisió que el portes a guanyar més diners. Treballava sempre molt dur per millorar a la feina, però quan tenia l'ascens a la mà o un bon canvi de feina a l'últim moment sempre deia que no. Després de treballar les seves creences limitats amb la PNL es va descobrir que tenia molt arrelada la creença que les persones a la que feien diners es tornaven uns "pijos de merda", precisament perque era allò que havia sentit a casa tota la vida. I ja de gran, sense recordar aquest missatge, ni tenir-lo present i sense pensar ell el mateix que els seus pares, condicionava les seves decisions.

 

Doncs bé, l'altre dia parlant amb una mare de l´escola de la meva filla va dir una cosa que em va fer pensar en un altre error molt comú que fem tots els pares.

 

La frase de:

"A mi tampoc m´agrada treballar però hi vaig…"

 

En un primer moment podem pensar que li estem ensenyant responsabilitat, a la vida hem de fer coses que no ens agraden, però…
 

I si el que li estem dient és que haurà de treballar tota la vida en què no li agradi?

I si el que li estem dient és que és igual la feina que faci, que no li agradarà mai?

I si el que li estem dient és que treballi de qualsevol cosa li agradi o no perquè en això es basa la vida i la responsabilitat?

 

Llavors, amb aquest missatge gravat, i aquests pensaments, no cal que ens esforcem en complir els nostres somnis, no cal que lluitem per treballar d´allò que ens omple, total, anar a treballar no li agrada a ningú, però ho hem de fer.

Provem a canviar el missatge a veure com queda. Imaginem una situació molt comuna a totes les cases amb fills:

–  Mama! Jo no vull anar a l´escola! No m'agrada!

–  Ostres! Doncs jo avui sí que tinc moltes ganes d'anar a treballar. M'agrada molt la meva feina. I si algun dia a la feina he de fer alguna cosa que no trobo tan divertida busco la manera de fer-la més emocionant.

 

I arribats aquest punt cada un, coneixent al seu fill el pot ajudar de maneres diferents. A alguns els hi servirà pensar que estan jugant, a altres que són superherois que han d'ajudar als altres.

 

El meu consell és que pensem sempre com volem que siguin de grans els nostres fills i com els podem ajudar ara amb coses tant senzilles com petits canvis a les converses del dia a dia.

 

Jo personalment vull que la meva filla pensi que treballar pot ser divertit, i per tant trobi la manera o bé de treballar d'allò que més li agradi o bé de fer divertit allò que no li agrada tant.

 

Ensenyem als nostres fills a

Somriure, riure i viure

 

Educar per ser feliç o per anar tirant?
Etiquetado en:                    

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

dieciseis − 16 =